EPISTOLARI Joan Maragall a Josep Pijoan - VIII - Barcelona, 25 malg 1903
EPISTOLARI Pag. 1017
VIII*
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Barcelona, 25 malg 1903
Un d'aquests dies, en Gaudí em va convidar a anar amb ell a visitar el Parc Güell. És ben interessant com aquest home posa anima en tot lo que fa. Vàrem parlar molt i logrà fer-me entrar en la seva idea de decoració meridional. Però després, enfondint, enfondint, arribàrem a un punt en què de cap manera poguérem entendre'ns. Ell, en el treball, en la lluita, en la matèria, per fer la idea, hi veu la llei del càstig, i s'hi delita. No vaig poder dissimular la meva repugnância per un tal sentit negatiu de la vida, i discutírem un xic, molt poc, perquè de seguida vaig veure que no podíem entendre'ns. Jo que em pensava ésser tan fondament catòlic! Vaig compendre que la tradició catòlica dogmàtica la representava ell, que ortodoxament ell estava en lo fort; que jo al seu davant era un aficionat tot travessat d'heterodoxies. I després, què? Si al treball, al dolor, a la lluita humana li volen dir càstig, això és una qüestió de paraula. Però, ¿no és veritat que el sentit d'aqueixa paraula sembla enterbolir la vida humana en sa font mateixa? A mi em sembla que a mesura que se sent més fort el regne de Déu en la terra (Adveniat regnum tuum, sicut in coelo et in terra), un mira menys endarrera i no li cal saber si tot ve d'un càstig, perquè està fascinat per la glòria que té al davant i l'amor que sent a dins.
An en Gaudí li vaig parlar de vostè i el va recordar de seguida amb interès, però es veu que no sap res, ni sospita, de lo que vostè té a dins.
Prou per avui. Vinga. Escrigui. Expressions a tots. La Clara el saluda afectuosament; els petits l'enyoren i jo també.
* No ha estat possible recuperar la primera part d'aquesta carta.
Comentarios
Publicar un comentario