«¡UNA GRÀCIA DE CARITAT!...» Fragments de l'article publicat en el «Diario de Barcelona» el dia 7 de novembre de 1905. Un article encara actual

 «¡UNA GRÀCIA DE CARITAT!...»  Revista Ariel  

SUPLEMENT N.° 2 

NOTICIARI D'ACTUALITATS CULTURALS - SETEMBRE 194

      Un article encara actual

MOLTES vegades em sento tan orgullós d'ésser barceloní, com un romà pogués sentir-se'n de la seva ciutadania; però d'altres vegades em fa vergonya d'esser-ho: i ara és una d'aquestes vegades.

   El temple de la Sagrada Família és el monument de la idealitat catalana a Barcelona, és el símbol de la pietat eternament ascendent, és la concreció en pedra de l'anhel vers l'altura, és la imatge de l'anima popular: i tantes iglesietes i capelletes i palauets i convents com estan aixecant aci i allà al seu voltant són petites idealitats i petites pietats respectables i fins plausibles a llur mesura, però a condició de no ofuscar la gran. Serem per ventura un poble que esmerçarà la seva idealitat, la seva aiquesa en fer moltes coses petites? Es que si som incapaços de fer la més gran, totes les altres se'n aniran per terra qualsevol dia. Perquè la mesura de la nostra força és aquella, i ai del dia en que ella, paralitzada, digui plorant: No poden més!

    Vegeu que hi ha signes del sentit providencial d'aquella obra. Quan el sentiment de la personalitat catalana inicia la seva expansió ideal i la ciutat de Barcelona la seva expansió material, del fons obscur d'una botiga de la ciutat vella surt un home petit amb una idea gran: fer una catedral nova. I comença una obra humil i tenaç, amb infimes almoines emprèn l'obra gloriosa: posa els fonaments sota terra, allà en el llunyà raval que eucara és camp; la ciutat és lluny i no en sap res: passen anys, les petites almoines augmenten i les pedres es van estrenyent sota terra per sostenir la mola grandiosa del futur: encara no es veu res, la ciutat va avançant magestuosament cap allà, pero encara no sap res (i alli f'està fent la seva gloria). 

     I al moment que la llavor germinada fa esclatar la gleva i la planta està per sortir a flor de terra per alçar-se a la llum, apareix com enviat de Déu, un altre home, un visionari amb la visió d'«alló».

    Com que és un visionari ningú s'hi fixa, ni ell no es fixa en ningú, pero comença a teixir la seva visió tot sol, i com una gran floració dels segles comença a aixecar-se el temple. La ciutat que va avançant cap allà, un dia s'adona de la màgica aparició i es queda esbalaïd, després s'hi acosta més amunt s'aixeca el temple: i el visionari que s'hi amaga va fent el seu teixit d'idees en pedra que s'alcen palpitant palpi encara de la vida que les engendrà, vida catalana, perquè aquell home és el geni Igeni de Catalunya. I la ciutat va avançant, encantada, la seva onada d'edificis fins al peu de les agulles que llancen cap al cel, triomfants, un manat de flors i espigues. La ciutat creix i creix el temple, informes una i l'altre, perquè l'ànima encara és molt endins. La ciutat mostra orgullosa el temple en marxa a tots els forasters; el temple ennobleix la ciutat d'aquell temple, i sembla que el temple no pugui ésser més que el d'aquella ciutat: estan lligat lligats per sempre.

      Doncs ací tenin ara el nostre Partenó a mig fer i que no pot mes. Vegeu que amb el temple som tots nosaltres els qui ens quedem a mig fer. Vegeu que aquell home que en fa el temple, en fer-lo també ens fa a nosaltres. Ai si no arribeu a veure clar aquest misteri! Vegeu que la cosa no té espera, que els anys passen, que l'home providencial es pot morir i aleshores, què?; ell prou diu que no hi fa res i que el temple pot ésser obra dels segles: pero jo crec que ell no té el dret de morir-se fins que ens hagi donat la seva visió: que és la visió del seu temps i la de nosaltres que som el seu temps: després els segles en faran el que convingui. Ai de nosaltres, amb la nostra avarícia, li donem el dret de morir-se llegant als segles la seva visió incompleta!. Ai si apareixem davant els segles com un poble frustrat amb un temple frustrat! Vet-aci- - iran el poble del temple frustrat. Vet-aci l'avara povertà ei calalani. I l'estigma del Poeta quedarà per sempre marcat al front de Catalunya.

     Oh! Perquè no surt Antoni Gaudi al carrer un migdia, amb el barret a la mà, demanant en alta veu almoina a tothom par a fer el seu temple? Jo voldria veure-ho; veure si aquesta gent nostra, massa assenyada, es tornava boja per fi d'una santa bojeria davant l'acte sublim i s'arrencava els joiell del pit i dels braços i treia els bitllets de llur folrat amagatall, i els pobres donaven llur pobresa i els infants llur joguines en una explosió de deliri que cenyis amb una aurèola el pas del vident; i jo crec que al compas d'aquest deliri, el temple al lluny, s'aniria alçant tot sol, i les pedres floririen pedres i les columnes treurien arcs com un brancatge, i la volta es corsaria suaument, i la visió seria, perquè també el poble seria. I llavors si que Catalunya entraria en els segles amb la majestat d'un poble que ha fet el seu temple nou. Oh, visió, vull creure en tu! Vull provocar-te finalment, dient el que Gaudi cridaria pel carrer a migdia: Una gràcia de caritat per l'amor de Déu!                                                                                                                                                                                      JOAN MARAGALL

Fragments de l'article publicat en el «Diario de Barcelon» el dia 7 de novembre de 1905.

Enlace a la revista Ariel página 1 de 8 Suplement nº 2  Setembre 1948

https://ddd.uab.cat/pub/ariel/ariel_a1948m9s2.pdf

Localizado gracias a este enlace del diari ARA.

https://www.ara.cat/opinio/antoni-gaudi-sagrada-familia-1905_1_4189382.html

Antoni Gaudí i la Sagrada Família (1905)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

De l’article de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) publicat a Diario de Barcelona (7-XI-1905) i traduït al català a la revista Ariel (suplement setembre 1948). El poeta i periodista Joan Maragall, gran admirador i amic de l’arquitecte Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852 - Barcelona, 1926), visitava sovint des del 1900 les obres del temple de la Sagrada Família